Cent dies

Reprodueixo a continuació l'article d'opinió de Jordi Argelaguet publicat a L'Avui (29 de juliol de 2006) per la seva contribució en posar blanc sobre negre sobre el que ens hi juguem el proper 1 de novembre.

"D'aquí a cent dies hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Poc després, el Parlament investirà el president de la Generalitat. Tot i tractar-se d'un sistema parlamentari, la pràctica política introdueix elements del presidencialisme, on la fortalesa i la preeminència del president estan vinculades a com s'ha configurat la majoria parlamentària que li dóna suport, si té majoria absoluta o depèn d'un acord. Aquest fet, juntament amb la personalitat i capacitat política del president, són elements determinants en la governabilitat d'un país. Al novembre sembla que no hi haurà una majoria absoluta monopartidista. Per triar president caldrà l'acord entre diverses forces. Es formarà un govern de coalició o se'n tolerarà un de monocolor en minoria. I només dos líders es disputen la presidència: Artur Mas i José Montilla. Segons les enquestes, en cas que Montilla pugui articular una majoria parlamentària, aquesta portarà congènitament la inestabilitat governamental perquè estaria formada per tres forces perdedores, amb objectius diferents, i que haurien pactat per evitar el govern de la força que hauria guanyat en vots i escons. En canvi, Mas té moltes probabilitats d'encapçalar un govern més sòlid i estable perquè es bastiria sobre la primera força parlamentària, i perquè comptaria amb el suport actiu o passiu d'una segona força, amb una capacitat de negociació menor. Així, si l'elector no vol tenir desenganys, val més que voti sent conscient dels pactes postelectorals i que sigui ell qui decideixi si opta, si cal, per una solució subòptima. Per tant, si hom no vol sorpreses ha de tenir clar que el president serà Mas o Montilla; i ha de saber qui prefereix. Deixar que altres interpretin el seu vot i decideixin per ell és temptar la sort. Pot acabar sortint un govern contrari als seus interessos."

Ara és l’hora dels catalans?

L’eslògan pre-electoral escollit per l’equip de campanya de Pepe Montilla no és, ni molt menys, neutre. Amb l’“Ara és l’hora dels catalans” es vol deixar entreveure que ara, amb la candidatura de Pepe Montilla, a la fi tots els catalans provinguin d’on provinguin es sentiran representats. És a dir, ni Raventós, ni Obiols, ni Nadal, ni Maragall –candidats socialistes-, ni molts menys Pujol o Mas han representat a tots els catalans!!! Doncs si això és així, a qui representaven aquest senyors?! A qui representava Pujol durant els 23 anys de govern de Convergència i Unió, alguns d’ells amb majoria absoluta o Maragall?! O és que aquells, als qui ara ha arribat l’hora, no podien votar o gaudir dels mateixos serveis públics?!

Cada article que Maragall ha escrit al seu bloc ha costat 1.500 €

Llegeixo amb cert estupor la notícia publicada a El Punt on s’apunta que a tots els catalans i catalanes el caprici del president Maragall de tenir una bitàcola ens ha costat una mitja de 1.500€ per entrada, puix el president no escriu des del passat 8 de juny. I no serà pas perquè Maragall no ha tingut res a dir i a explicar al seu bloc respecte a l’aprovació per referèndum del nou Estatut, la convocatòria de eleccions, la seva no opció a la reelecció… .

Sincerament, fets com aquests demostren que en Maragall i el seu equip no creuen en les noves tecnologies i la creació del bloc del president, tan sols, va cercar el reso mediàtic i propagandístic puntual sense creure, realment, amb el mitjà.

Desprès diran que el tripartit no dilapida els diners públics en actuacions propagandístiques.

Nota: Ja m’agradaria a mi cobrar 1.500€ per escrit… ;-)

Pedalejant amb el seu enemic

En Carod-Rovira té mala peça al teler. El seu futur polític és força incert i m'atreviria a dir que, fins i tot, té data de caducitat: 2 de novembre. Ja que tot apunta a què els resultats d'ERC el proper 1 de novembre seran significativament inferiors als del 2003, sense anar més lluny ahir l'enquesta de La Vanguardia otorgava una devallada de 6 diputats a ERC.

I serà, precisament, la previssible devallada electoral d'ERC la coartada que Puigcercós utilitzarà per desbancar definitivament en Carod-Rovira de la direcció del partit i situar-se ell com a líder indiscutible d'ERC. Els primers moviments ja s'han produït en la confecció de les llistes electorals, on els candidats d'en Puigcercós s'han imposat als de Carod.

De fet, l'única incògnita que queda per desvetllar és saber si en Carod acceptarà pacíficament la seva defenestració política o provocarà una nova escissió al sí d'ERC.

Fins i tot, el filòsof i blocaire Josep-Maria Terri Cabras dedica un post a les trifulques d'ERC.

Temps al temps...

Diari de Pepe Montilla

Dissabte a catapings vaig caçar al vol l'enllaç a un suposat Diari de Pepe Montilla, candidat del tripartit, de clar contingut satíric. No té pèrdua!!!

L'escombra

La canço de l'estiu...

Pepe Montilla accepta el cara a cara

Després de dies de donar llargues, Pepe Montilla ha acceptat el cara a cara amb Artur Mas. Afortunadament, els catalans i catalanes podrem veure un debat cara a cara entre els dos candidats amb opcions reals a la presidència de la Generalitat: en Pepe Montilla, candidat del tripartit, i l’Artur Mas, candidat de Convergència i Unió.

Ben segur, que el debat serà una bona oportunitat per a què ambdós candidats contrastin públicament les seves propostes, les diferents visions del país que defensen, el seu coneixement de la realitat del país… fet que ajudarà als catalans i catalanes a escollir amb major coneixement de causa. A més a més, no hem d’oblidar que els debats cara a cara entre les forces polítiques majoritàries són una pràctica saludable i habitual en les democràcies occidentals –cas d’Itàlia, Alemània, França…- i en aquest sentit serà positiu que Catalunya també tingui el seu cara a cara.

La caixa negra del tripartit

Huguet no se n’amaga, el seu candidat és Montilla

L’exconseller d’ERC, Josep Huguet, aquest cap de setmana ha manifestat que des de la direcció d’ERC només es plantegen tres opcions per formar govern a la Generalitat, després de les eleccions de l’1 de novembre: “Un pacte CiU i PP, un pacte PSOE i CiU, i un tercer, un Govern catalanista i de progrés, que garantirà la presència d'ERC". Significativament, segons Huguet, ERC només formaria part d’un Govern catalanista i de progrés, és a dir, Huguet aposta clarament per la reedició del tripartit, ja que així és com ells anomenaven el govern sorgit del Pacte del Tinell.

Cada cop és més evident que el candidat d’ERC no és en Carod sinó en Pepe Montilla.

Castanyes i difunts

S’ha confirmat les eleccions al Parlament de Catalunya seran el proper dimecres 1 de novembre. La celebració de les eleccions en dimecres festiu és una novetat i ben segur que obligarà als estrategs dels partits a refer les seves previsions d’actes de campanya, puix la campanya s’iniciarà un diumenge al vespre i finalitzarà en dilluns.

Més enllà de la justificació oficial de Maragall d’escollir aquesta data per augmentar la participació, jo hi veig una picada d’ull sorneguera i picarona de Maragall. Ja que ningú se li escapa que les eleccions coincideixen en la festivitat de la castanyada i del dia del difunts. Per tant, enguany també tindrem partits que rebran una castanya electoral i algun que altre difunt polític.

La meva aposta és que els socialistes i ERC rebran una merescuda castanya electoral pel desgavell del tripartit i que en Carod-Rovira serà el difunt polític de la jornada i el seu executor material serà en Puigcercós. S’accepten apostes… .

La darrera Maragallada?!

La capacitat de sorprendre, de crear polèmica i controvèrsia de Maragall no té aturador. Maragall s’acomiadarà del càrrec de president de la Generalitat fent honor allò que més ha caracteritzat el seu mandat: la polèmica, la controvèrsia i el crear problemes allà on no existien. És com si en Maragall hagués trobat el gust a viure instal•lat, permanentment, en un Dragon Khan polític i es volgués acomiadar de la vida política activa amb el darrer giravolt.

Així, sense encomanar-se, ni a déu ni a sa mare, s’ha filtrat que Maragall vol convocar les eleccions al Parlament pel proper dimecres 1 de novembre, diada de Tots Sants, malgrat l’oposició de tots els partits polítics.

Ja ho diuen que de “genio y figura des del nacimiento hasta la sepultura”.

Indissolubilitat del matrimoni

Benet XVI durant la seva homilia d’ahir a València en la V Trobada Mundial de la Família va fer una defensa aferrissada de la indissolubilitat del matrimoni. Suposo que Benet XVI va dir allò que els congregats esperaven que digués, però des de la llunyania d’un catòlic no practicant distanciat de la cúria eclesiàstica em fan pensar en la hipocresia de la institució. Una hipocresia que els porta a defensar la indissolubilitat del matrimoni, alhora que a través del Tribunal de la Rota fent una generosa aportació econòmica a l’Esglèsia t’atorguen la nul•litat matrimonial.

No som tots iguals davant els ulls de Déu?!

Nadal aposta per la reedició del tripartit

Cada dia que passa, és més evident que en les properes eleccions al Parlament de Catalunya en realitat no hi hauran cinc candidatures diferents a la presidència de la Generalitat –PP, PSC, ERC, ICV i CiU-, ja que de fet els ciutadans de Catalunya hauran de decidir si volen un govern encapçalat per l’Artur Mas o per Pepe Montilla, candidat del tripartit,–no faig menció de Josep Piqué perquè amb 15 diputats no pot aspirar a ser president de la Generalitat-.

Dit això, penso que el més lícit per part dels membres del tripartit fora que es presentessin conjuntament sota una única candidatura encapçalada per Pepe Montilla per tal de no enganyar al ciutadà i deixar clares quines són les veritables opcions.

La política cultural de Pepe Montilla

Pepe Montilla, el candidat del tripartit a la presidència de la Generalitat, defensa la presència d’escriptors en llengua castellana a l’estant de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt, on Catalunya participa com a convidada, adduint que “la cultura catalana també és en castellà”. Tot i que, podríem discutir abastament sobre què és i què no és cultura catalana i, possiblement, no ens posaríem d’acord amb el senyor Montilla. Ja que amb una definició tan oberta del terme cultura per la mateixa regla de tres William Shakespeare pertany també a la literatura italiana puix algunes de les seves obres estan ambientades a Itàlia –p.e. El mercader de Venècia, Els dos gentilhomes de Verona...- o Ernest Hemingway pertany a cultura espanyola per les seves obres ambientades a l’Esta espanyol.

Les declaracions del candidat del tripartit, Pepe Montilla, marquen quina serà la política cultural del seu govern si ell arriba a la presidència de la Generalitat.

Carod té els dies comptats

El lideratge de Carod a ERC està arribant a la seva fi. De fet, tan sols, la proximitat de les eleccions al Parlament, previstes per a finals d’octubre, desaconsellen el cop de timó definitiu i que Puigcercós prengui el relleu.

No obstant, a ningú se li escapa que el tàndem electoral Carod-Puigcercós és el resultat d’una imposició del segon sobre el primer amb la voluntat d’aquest d’estar a punt per rellevar-lo si els resultats electorals d’ERC no són els esperats. I, tot apunta, que ERC ho té molt difícil per reeditar els 23 diputats obtinguts el 2003, després del fracàs del tripartit i de l’allunyament del seu electorat demanant el NO a l’Estatut.